Setmana Santa 2010: Natura al Pla de Corts 1.

Dos dies després de l’arribada a Peramea, ja havíem pogut fer un petit tastet del que donaria de si la Setmana santa. Sortides a la ja coneguda roca de l’església, a les rouredes i alzinars del fons de la plana i al petit aiguamoll del Prat de comú. Aquestes eren les principals sortides matinals. Però per fi va arribar el dia 29, el dia que havíem de pujar a la nostra muntanya preferida, la més fantàstica de totes les muntanyes, la més bella de totes les muntanyes, la més màgica de totes les muntanyes… I mentres anàvem pensant en tots els seus racons, en els ocells que hi podíem trobar, en els records passats i en tantes i tantes coses, ja estàvem a Peracalç, el poble del punt de sortida.

De la pujada no cal destacar res, potser alguna Cotxa fumada que rondava per allà al mig, mostrant-nos la seva bonica cua vermella i fent salts de roca a roca. Algun “ti-ti-ti” de la Mallerenga carbonera també va sonar. I com no, va aparèixer el Xoriguer comú. Fantàstic ocell volador, petit…però molt astut.

I per fi, l’arribada. El Jan i l’Ignasi al capdavant, i com si res, passa un gran bitxo marró amb una mica de blanc als costats del cap. Agafem els prismàtics, enfoquem una mica, i els nostres ulls contemplen un fantàstic color daurat, uns ulls agressius que ho veuen tot i un bec que fa meravelles, la suma de tot això, la Àguila daurada. A partir d’aquesta bonica experiència, anàvem apareixent Voltors i voltors…tots comuns, cap de negre. Llàstima, però esperem veure’l algun dia. I estarem aquí per explicar-ho. No marxem del tema perquè els voltors seguien per allà. Amunt i avall, per sobre i per sota. Un no parar. Teníem mal a les cervicals i tot, això si, vam quedar ven morenots. Voltor per voltor, anar mirant, i esperant alguna sorpresa. Una sorpresa que no va trigar gaire a arribar. Una Arpella pàl.lida. Pàl.lida? Si, el nom de pàl·lida fa referencia al seu color, un gris pàl·lid, acompanyat de un blanc que cobreix el seu pit i negre a les puntes de les ales. Com si les hagués sucat a un pot de pintura.

Després, més Xoriguers, acompanyats de la constant presència dels Voltors. També va aparèixer un Milà reial. Un ocell maquíssim, amb colors grisos, negres i taronja fort, amb la cua forcada. Després del Milà era l’hora de la foto de grup. I el Jan segui amb un ull al cel. Quin ull mare meva! Va veure dos Aufranys. Cua triangular, pit blanc, ales blanques i negres amb el bec taronja. Segurament era la parella que volta per el Congost de Collegats.Ens han arribat a dir, que cria a la Geganta mateix. Atenció ara. Pleguem el telescopi, guardem els prismàtics i l’egagròpila que hem trobat. Els Voltors ja s’havien retirat i…va aparèixer el Trencalòs. El rei de les altes muntanyes, el rei del silenci i la solitud, amb els seus ulls  vermells i panxa tenyida de taronja. Les ales punxegudes i la cua triangular, igual que l’aufrany. Va ser genial. La cirereta del pastís. Esperem que hagueu gaudit una vegada més de les nostres experiències. Pròximament, un magnífic vídeo i les fotos.

Advertisements