#DMZonesHumides: L’estany de Montcortès i la seva gestió.

Avui celebrem el Dia Mundial de les Zones Humides. Un dia per visitar, per aprendre o simplement per reflexionar sobre elles. Avui volem reflexionar sobre l’estany de Montcortès.

L’estany de Montcortès és la zona humida més important del Baix Pallars, un municipi de poc més de 300 habitants situat a la comarca del Pallars Sobirà. L’estany és d’origen càrstic, és a dir, que s’ha anat formant al llarg dels segles a causa de l’erosió que ha exercit l’aigua sobre el terreny.  És l’únic del Pirineu que té aquesta tipologia, juntament amb l’estany de Basturs, al Pallars Jussà.

L’estany ha estat objecte d’estudi per part de molts àmbits diferents, bàsicament relacionats amb les ciències naturals.  Alguns informes en destaquen la seva singularitat i la seva riquesa biològica, sobretot als espais on es forma, o es formava, l’aiguamoll. És per això que l’estany està inclòs dins la Xarxa Natura 2000 i al PEIN (Pla d’Espais d’Interès Natural).

L’estany és un ecosistema fràgil. Segons l’informe, la sobrecàrrega ramadera, les males pràctiques d’alguns visitants i la massificació (bàsicament durant l’estiu) i l’extracció d’aigua fan que el manteniment d’aquest espai natural pugui perillar o es pugui debilitar d’una manera considerable.  Reflexionem-hi.

Els camps que envolten l’estany han estat des de sempre pasturats. No volem que es prohibeixi la pastura ja que es tracta d’una activitat centenària (tal i com asseguren els estudis geològics realitzats) i no creiem que, d’una manera regulada, sigui del tot perjudicial ja que al cap i a la fi, formen part de l’ecosistema. En qualsevol cas, serien els experts els qui haurien de determinar quina és la capacitat ramadera màxima que pot suportar l’espai  i com s’aplica, ja que estem parlant d’un espai protegit. També creiem que seria necessari que els prats humits que es treballen i que envolten el perímetre de l’estany es deixin de treballar i es pugui permetre el seu desenvolupament natural, ja que això provocaria un augment de la biodiversitat considerable.

Una altra pràctica que ens preocupa molt és l’extracció d’aigua de l’estany. Fa uns anys es va instal·lar una màquina que n’extreu diàriament una quantitat important. Això fa que el nivell de l’aigua baixi i que, a més a més, en anys de sequera aquest nivell sigui encara més baix. Probablement costa apreciar aquest descens del nivell de l’aigua des de qualsevol moll de l’estany, però l’aiguamoll que es forma als prats humits de la zona oest ho certifica d’una manera clara. Els últims anys, aquests aiguamolls s’han assecat i el prat comença a ocupar el terreny que abans estava cobert per gairebé un pam d’aigua. Perilla un espai fantàstic per a molts macroinvertebrats i amfibis. També per a ocells.

Però sembla que el problema podria ser més gros. Ara es vol construir una bassa per incendis a pocs quilòmetres de l’estany, a Peramea. Peramea va ser una de les zones més afectades per l’incendi del passat 8 de març de l’any 2012. És per això, que ara es vol instal·lar una gran bassa al bell mig del Pla de Corts. L’aigua d’aquesta gran bassa s’extraurà de l’estany de Montcortès mitjançant un tub que connectarà l’estany amb la bassa. Aquest tub sembla que ja s’ha instal·lat. Si més no, s’ha foradat la totalitat del camí vell (antic camí transhumant, per cert) que va de Montcortès a Peramea, passant per les Masies d’Enjaume. Els veïns es queixen de la poca informació que els hi ha arribat sobre aquest tema i molts d’ells s’hi han mostrat en contra a causa de l’impacte que ja ha generat en l’entorn i el que podria generar encara.

Des del nostre punt de vista creiem que és absurd posar una bassa per incendis a una zona tant propera a un estany. En cas d’incendi forestal, els helicòpters de la zona oest del Baix Pallars es poden proveir de  l’aigua de l’estany de Montcortès (tal i com van fer durant l’últim) que, amb helicòpter està a menys d’un minut. A més a més, alguns pagesos disposen de basses de reg ja construïdes que podrien fer un gran servei als dispositius aeris. A l’entorn del Pla de Corts s’hi troben fins a 4 grans basses en condicions. Una solució seria procurar tenir-les ben plenes durant les èpoques de més risc.

On realment cal una bassa és a la zona est. Allà si que queden desprotegits de recursos hídrics. És necessari aplicar el sentit comú i consensuar les decisions amb el territori, més encara en l’època actual de crisi i tenint en compte també, l’elevat deute de l’Ajuntament del Baix Pallars. No creem infraestructures innecessàries. Si s’han de fer, fem-les on és realment necessari.

Esperem ser escoltats. La natura no parla, però dóna senyals. El Baix Pallars estaria probablement dins el “Top-10” dels municipis catalans més rics en biodiversitat. Això és un atractiu, és un patrimoni que hem de conservar, que hem donar a conèixer, que hem de convertir en atractiu turístic… El Pallars Sobirà no només té dos parcs. Hi ha més. Una mica més al sud. A Peramea, a Montcortès, a Peracalç, a Pujol, a Gerri, a Cortscastell, a Buseu, a Baén, a Balestui, a Ancs, a Sarroca, a Sant Sebastía… Boumort, el Pla de Corts, Collegats, la Serra de Peracalç, l’estany, la Noguera… Natura i cultura s’acoblen. Tots ells formen el Baix Pallars. I tanta i tanta gent que mereix ser informada de les actuacions que s’estan duent a terme en el seu territori.

Nosaltres treballarem per al manteniment i millora de la biodiversitat d’aquest territori. Treballarem perquè la tradició i la cultura no caiguin en l’oblit i perquè tota la gent que durant tants anys ha conservat el paisatge i la natura d’una manera intrínseca sigui sempre recordada en senyal d’agraïment. Com hem dit al principi, avui reflexionem-hi.

Sortida al Parc natural del delta del Llobregat

Us deixem amb un breu reportatge de la sortida que vam fer el passat cap de setmana al Parc natural del delta del Llobregat.

Esperem que us agradi!

Sortida al Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà

 

El passat dia 4 de gener, l’equip de Mirant cel i Terra va fer una sortida post-nadalenca per observar les aus hivernants del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà. No és la primera vegada que parlem d’aquest parc però la veritat és que visitar-lo, és tot un plaer. En primer lloc per la gran quantitat d’espècies diferents que s’hi poden observar i en segon lloc, per la bona qualitat dels seus camins (guiats en forma d’itinerari), instal·lacions i paisatges. Això el converteix en un parc diferent i alhora fantàstic per la pràctica de l’ornitologia i l’educació ambiental.

 

Com dèiem abans, el parc té uns bons camins i unes bones instal·lacions (aguaits: casetes de fusta per veure i no ser vist) això fa que moltes famílies s’hi acostin i passin un dia meravellós envoltats de natura. Ahir eren moltes les famílies que decidiren visitar el parc i fins i tot s’atrevien a identificar les espècies més comunes, una cosa que alegra la vista a totes aquelles persones que ens dediquem a la divulgació ambiental.

 

Us animem, a visitar-lo. La millor època és a finals de febrer i principis d’abril, on podreu observar com moltes espècies que han marxat fora a passar l’hivern, tornen acompanyades del bon temps. Aquí us deixem amb unes quantes fotografies. Bona diada de Reis!

 

 

Zona natural de Cal Tet i ca l’Arana

El dissabte 28 de novembre, vam visitar els Espais Naturals de Cal Tet i ca l’Arana. Una de les zones del Delta del Llobregat. Va ser una sortida molt especial. Ens va acompanyar el nostre tiet Joan. Aprofitant aquesta afició que compartim i que està passant un dies amb la família, no el volíem deixar marxar sense anar a veure ocells. Des d’aquí, mil gràcies.

Era el primer cop que visitàvem aquesta zona del Delta, ens va agradar molt. Feia un vent gèlid. El fred d’hivern havia arribat precisament aquest dia. El nostre objectiu era gaudir de l’espai i passar un bon matí junts observant ocells.  Esperem que gaudiu d’aquest viatge…

Ràpidament ens vam posar en marxa. No teníem pressa, només teníem ganes, moltes ganes. Els camins estaven en molt bon estat. Recomanat per tots els públics.Plantes i arbres típics de zones de ribera ens acompanyava durant tot el matí. El canyís, canutella, canyavera, canya-xiula, canyet, mireu de quantes maneres es pot anomenar una sola planta de la família de les gramínies en la bonica i rica llengua catalana. Deixo a les vostres mans l’elecció del nom per aquesta planta, jo només us dic que ocupava grans masses. Vora petits estanys,per les zones de depuració d’aigua, per la vora dels camins… Refugi de molts ocells, també lloc de cria i de vigilància, ho comentàvem a l’article del Besós amb el Blauet.

Havíem anat fent camí. Alguna Fotja, Polla d’aigua i bonic paisatge tocant la indústria barcelonina amb un avió cada 2 minuts passant a 500 metres de nosaltres, arribàvem a l’aguait del Sabogal. No hem cansaré de repetir mai l’emoció que sentim a l’obrir aquella porta. Des de fora tot és fusta i no saps què et trobaràs allà darrere. Sempre, hi hagi el que hi hagi, és molt espectacular. Aquest cop la natura tampoc ens va fallar. En una gran illa que hi havia al mig de l’estany de Cal Tet, hi havia fins a 72 Fredelugues. Un ocell preciós que ocupa les nostres terres quan arriba el fred. També hi havia un Flamenc. Si, un Flamenc. No cal anar als safaris africans ni a Sud-amèrica per veure’n! Era un immadur. Vull dir que era un jovenet que encara no tenia el plomatge d’adult. Dintre el món dels ocells, encara era menor d’edat. Dormia plàcidament amagant el seu gran bec i el seu coll llarg entre les plomes. Per passar-ne via, us dic que també vam veure catorze Bernats pescaire, uns pescadors de colors grisos, blancs, i blaus. Dos Martinets blancs. Uns 26 Xarxets aproximadament i una Arpella vulgar, un fantàstic ocell de rapinya típic de zones aquàtiques.

Seguíem fent camí. Vam travessar una pineda amb un valor molt gran. Ja que són úniques al litoral català. Una gran quantitat de caixes refugi per Ratpenats omplien els suports dels miradors de fusta. Ara ja dormen, però esperem tornar a sentir els seus xiscles aquest estiu, senyal que estan menjant una bona quantitat d’insectes que no hem picaran durant la nit…

Per últim, l’aguait de Cal Tet. Allà per ens trobem un grup d’uns 200 Corbs marins, negres amb el bec groc, res a veure amb el Corb que tots coneixem. Un d’ells per això, estava anellat. L’anella era de Dinamarca. Per tant l’ocell, provenia d’aquest país. Juntament amb aquests, hi havia els ocells més representatius dels aiguamolls catalans, com són els Ànecs collverd, els Xarxets, els Bernats, el Cabusset, un gran nombre d’ocells d’aquí que intentaven combatre el fred d’aquell dia menjant-se tot tipus de peix.

M’agradaria que ens quedéssim, no amb els ocells, sinó amb la seva riquesa, no amb els aguait i el paisatge, sinó amb la zona on està: al mig de les indústries de la capital. Espero que en trèieu la conclusió de que a tot arreu podem gaudir d’aquesta fantàstica Creació, ja que la natura és present on menys t’ho esperes i tot i la seva bellesa, riquesa i importància de cara a moltes aus d’Europa, encara s’ha de lluitar dia a dia per la seva protecció.  Salut!

Un diumenge per la Conca del Besós.

Blauet

Diumenge passat dia 24 d’Octubre vam poder gaudir d’un dia fantàstic per la Conca del Besós. Concretament al Riu Tenes, un afluent d’aquest, en el seu pas per Bigues i Riells. Per què precisament allà? La resposta és senzilla, amics. Ens en vam assebentar gràcies a les xarxes socials. Ho organitzava el GOT-Grup d’Ornitologia del Tenes-. Era un dia dedicat a la difusió de la natura i d’aquell espai i també per fer-se conèixer a la gent del poble o voltants. L’horari d’activitats era el següent: A les 9:00 hi havia una sortida per la llera del riu. L’objectiu era observar els ocells més significatius i anar explicant les seves característiques. A partir de les onze començava la part més interesant del dia: una sessió d’anellament. Seguidament uns tallers de caixes niu (ocells i ratpenats) i de menjadores. I ja per acabar un petit refrigeri per tots els assistents. Després d’aquesta introducció, aquí teniu la crònica d’aquell dia:

Vam arribar al Parc de la Reclosa. Allà hi havia el punt de trobada. Una zona plana per gaudir d’unes migdiades segurament molt agradables, al costat del riu i amb un fantàstic bosc de ribera entre nosaltres.Un cop units al grup ens vam presentar al guia. La gent del GOT,  entrenyable. Ens va faltar temps per treure els prismàtics com per sentir el primer Gaig del dia. Tons negres i grisos amb un carpó blanc. Als costats de cada ala té unes taques blaves precioses que el fan d’allò més bonic. Un fantàstic ocell forestal de la família dels Còrvids (Corbs, Gralles, Garses…) S’alimenta d’insectes i llargandaixos, d’ous, de cucs i de glans. Si, de glans. Ell és el responsable de què tinguem uns magnífics boscos mediterrianis farcits de roures i alzines. Ja que moltes vegades escarva dipòsits de glans per si arriben èpoques d’escassetat d’aliment. En fa uns quants i si se n’oblida…ja tenim alzines i roures joves. Què fantàstica és la natura amics!

El camí era constantment per bosc de ribera. Molt ben conservat dins de la zona metropolitana on es troba. Crueixen les fulles seques de terra al nostre pas. I és que els arbres de ribera es poden permetre el luxe de ser arbres caducifolis, arbres que els hi cau la fulla, per la seva proximitat a l’aigua, la seva font d’alimentació juntament amb el diòxid de carboni. Deixem aquest petit apunt de Botànica per parlar del Pit-roig. Just pasar per sobre el pont que travessa el riu, un mascle d’Erithacus rubecula,com l’anomenen els científics, marcava territori. El seu cant recorda el so que produeixen un parell de pedres al topar una amb l’altre.Ell jeia sobre uns esbarzers fent el seu concert mentre nosaltres l’observavem. Un plomatge grisos sota el pit, una lleujera capa de marró clar que el vesteix com amb una capa i no ens podem deixar el seu inconfussible pit roig color carbassa. Un ocell d’allò més simpàtic.

La sortida arribava a la fi. També vam poder tenir la sort de parlar amb experts del tema i compartir experiències. Pardals, Mallerengues, Estornells, alguna Merla i grup de Tudons. Aquets eren alguns ocells més vistos durant la sortida. Una hora i mitja després arribàvem de nou, al punt de partida. Després de contemplar una petita exposició sobre caixes niu començava la sessió d’anellament. Vam anellar dos Merles, una parelleta. Dos Tallarols de casquet. Un Mosquiter comú: pesava 6,4 grams(menys que un sobret de sucre) i pot arribar a fer trajectes del nord d’Europa a l’Àfrica. I dos Blauets, també una parelleta. El Blauet: és un dels ocells amb la coloració més vistosa de l’avifauna catalana. Unes plomes blau fort i brillants l’aixopluguen l’esquena, i unes altres taronjes i vistoses cobreixen el seu pit.Té un bec llarg i prim.L’utilitza com arpó a l’hora de llançar-se com un llampec a l’aigua a caçar els petits peixos del riu que guaita des de un tros de canya o branca de l’arbre. Aquest és bàsicament el seu aliment. És un ocell bioindicador. La presència del Blauet a qualsevol riu indica que l’estat d’aquest és perfecte.

Després d’aquesta interessant sessió d’anellament va venir el taller de caixes niu on vam poder montar una per a Ratpenats. Ja us informarem dels seus resultats. I també vam gaudir de converses amb els anelladors i membres del GOT. Un dia fantàstic i de desconnexió fent el que més ens agrada. I també volem donar les gràcies de tot cor als pares per portar-nos-hi. I gràcies a vosaltres per seguir-nos sempre i per aquestes 8.000 visites. Gaudiu de la tardor amics, gaudiu del nostre planeta! Salut i bona castanyada!

Vídeo del Delta del Llobregat

Vídeo de les fotos dels Aiguamolls de l’Empordà.

Els Aiguamolls de l’Empordà.

Benvolguts visitants del bloc, primer de tot demanar-vos les disculpes ja que en aquests últims dies el bloc no ha tingut molta activitat, ja que no disposàvem del suficient temps com per gaudir de les nostra afició. Però aquests dies de festes si que hem disfrutat. Hem visitat el Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, amb un acompanyant molt especial, el nostre estimat tiet Joan, que des d’aqui li donem les gràcies per aquell dia tan fantàstic! Ell també és un gran aficionat als ocells, i no fa massa anys feia d’auxiliar a les estacions d’anellament.

Doncs de bon matí, vem agafar el cotxe i cap als aiguamolls. Per nosaltres era una sortida important. Un indret nou, nous ocells, molta gent ens n’havia parlat, i anàvem acompanyats d’un expert en matèria, i s’havia d’aprofitar. El viatge va anar com tots els viatges que fem.Ens fixàvem en cada racó del paisatge, en cada arbre, en cada prat… Estornells als pals d’alta tensió, nius de garsa a molts arbres, pinsans, i ja al final un Bernat pescaire, va ser l’aperitiu per un dia fantàstic. Ràpidament vem trobar lloc al bonic aparcament del parc, érem els més matiners! Abans de les nou ja estàvem allà, i mentres ens dirigíem cap el centre d’informació, perquè ens recomanessin alguna ruta, una sorpresa, un simpàtic Pit-roig es va posar als nostres peus com si fos un Pardal. Els Pit-roig solen ser molt atrevits en aquestes èpoques de l’any. El vem fotografiar i poder contemplar els seus colors.

Després d’aquesta sorpresa, una altre de molt corrent als aiguamolls. Una Cigonya blanca sobre del seu niu, la teníem a uns 5 metres, la veritat es que era preciosa. Moltes Cigonyes comencen a quedar-se a hivernar a Catalunya, no us estranyeu si en veieu, és possible. Com tot parc natural, el paisatge era preciós, no al que tenim acostumats al Pallars, al contrari, grans planes, aigua, i vent, molt vent. Una de les coses que més ens va cridar l’atenció va ser la quantitat d’aguaits presents a la zona. Potser vem entrar en uns 5 o 6 aguaits durant la caminada, i no eren senzillets no, sinó uns bons aguaits. Els bancs, bon accés, i com no bones vistes. Cada aguait tenia un nom.

El primer aguait ens va obrir la porta a una zona humida on eren molt abundants la Fredeluga (una bona colla d’exemplars, 50 aprox..) 2 Cigonyes blanques, una gran quantitat de Coll-verds, i un Martinet blanc, l’únic martinet del dia. Però una altre sorpresa. Mentres observàvem el fons amb els prismàtics, una Daina va aparèixer al fons. Era la primera, una agradable observació. Una daina, podríem dir que és com un tipus de Cérvol.

El camí avançàvem, i ens trobem amb uns arbres plens de nius de Cigonya, preciós, i la veritat és que buits no estaven. Al contrari, en molts d’ells i reposaven aquests bonics ocells. I al cap de pocs metres, el millor moment de tots. Entrem a un aguait, i el paisatge canvia radicalment. D’estar envoltats d’arbres a una preciosa concentració d’aus. Coll-verds, Xarxets, Fredelugues i el bonic Corb marí gros, era el més abundant. Però a l’hora d’examinar el terreny, una Arpella pàl·lida, una parella d’Ànec blanc, bona observació, un grup de Flamencs i mamífers, si mamífers. Un grup de Daines va travessar l’aiguamoll, i les vem poder observar amb deteniment.

De la resta de la sortida podem destacar un Morell, i un Cabussó, Gamba roja, Tètol cuallarg, més Daines, i una Reineta, una petita granoteta verda amb un aire tropical. Res més, només desitjar-vos un bon any 2010 i que us animem a fer sortides perquè val molt la pena. Moltes gràcies per tot.

Natura al Pla de Corts: Capítol 2

Val a dir que aquest segon capítol no parla al 100% de la natura del Pla de Corts sinó que una part ens parla de més natura al Pla de Corts, i l’altre ens diu les dades que vem recollir a Gerri de la sal, i es que aquest escrit és gràcies al Planter de Gerri de la sal, ja que tots els ocells dels que parlem en aquest escrit els vem veure a un curset d’ocells, impartit per l’ornitòleg Job Roig. El curset d’ocells va començar a la tarda, i s’ha de dir que el temps no era el més favorable per veure ocells, però això no va afectar gens, ja que després de la xerrada teòrica, vem veure una Merla d’aigua, això indica que la Noguera pallaresa és un riu amb una aigua excepcional. I quan la Merla d’Aigua marxava, va arribar l’Àguila calçada, que planava en direcció la Pobla. I També al cap de pocs instants va aparèixer una petita i bonica Cuereta torrentera. A les 18:00 passades va aparèixer la primera de moltes: l’Àguila marcenca, i més tard el Trencalòs, el primer Trencalòs de l’estiu. I un Gaig, molt a prop, ens va distreure del Trencalòs. I com un llampec va aparèixer un Esparver vulgar. La sorpresa va durar poc. Un altre Àguila marcenca, i després una Àguila daurada, ens van fer tornar a parar atenció al cel. Cada vegada feia més vent.Però un parell de Marcenques van aparèixer a l’aire, juntament amb una Daurada, i es van començar a barallar . Una marcenca s’alçava, i baixava en picat a per la daurada, impressionant. I ja de baixada un Gaig jove va aparèixer, igual que un Bernat pescaire preciós.

El dia següent vam anar a l’Estany de Montcortès. I només baixar del cotxe el cant dels Abellerols van resonar per tot l’estany. Més tard vem veure una Fotxa vulgar, i això no hem va agradar tant, ja que si et troves una Fotxa a un estany o bassa, vol dir que és un lloc molt brut, i la Fotxa s’alimenta de la seva brutícia. E ls estar pensant amb la Fotxa ens va fer parar l’atenció el cant del Picot verd, que en un tancar i obrir d’ulls, ens passava pel davant, i després una bonica família d’Ànecs coll-verd, nadava pel llac. Una Marcenca, i un grup d’estornells invadien la vall per uns segons, menters que dins del bosc ressonava el cant del Pica-soques blau i els Tallarols. A les deu passades, vem sentir entre les canyes els cant del Balquer, amb un cant que semblava que l’estiguessin escanyant. Una bonica Mallerenga petita jove saltava per les branques del pollancre de “l’embarcadero” de Peramea, i unes Xivitones, atrevasaren el llac per parar-se a un replà d’entre les canyes. I de del mateix lloc, vem trobar els Abellerols parats a Cabestany, i pel radera ens van passar un petit grup de Passerells, en que després i arribarien dos femelles. La Àguila calçada i el Bitxac comú, van conquerir les dotze en punt, i més tard també apareixia el Pica-soques blau, a una freixera. Així va acabar la sortida.