Avui celebrem el Dia Mundial de les Zones Humides. Un dia per visitar, per aprendre o simplement per reflexionar sobre elles. Avui volem reflexionar sobre l’estany de Montcortès.
L’estany de Montcortès és la zona humida més important del Baix Pallars, un municipi de poc més de 300 habitants situat a la comarca del Pallars Sobirà. L’estany és d’origen càrstic, és a dir, que s’ha anat formant al llarg dels segles a causa de l’erosió que ha exercit l’aigua sobre el terreny. És l’únic del Pirineu que té aquesta tipologia, juntament amb l’estany de Basturs, al Pallars Jussà.
L’estany ha estat objecte d’estudi per part de molts àmbits diferents, bàsicament relacionats amb les ciències naturals. Alguns informes en destaquen la seva singularitat i la seva riquesa biològica, sobretot als espais on es forma, o es formava, l’aiguamoll. És per això que l’estany està inclòs dins la Xarxa Natura 2000 i al PEIN (Pla d’Espais d’Interès Natural).
L’estany és un ecosistema fràgil. Segons l’informe, la sobrecàrrega ramadera, les males pràctiques d’alguns visitants i la massificació (bàsicament durant l’estiu) i l’extracció d’aigua fan que el manteniment d’aquest espai natural pugui perillar o es pugui debilitar d’una manera considerable. Reflexionem-hi.
Els camps que envolten l’estany han estat des de sempre pasturats. No volem que es prohibeixi la pastura ja que es tracta d’una activitat centenària (tal i com asseguren els estudis geològics realitzats) i no creiem que, d’una manera regulada, sigui del tot perjudicial ja que al cap i a la fi, formen part de l’ecosistema. En qualsevol cas, serien els experts els qui haurien de determinar quina és la capacitat ramadera màxima que pot suportar l’espai i com s’aplica, ja que estem parlant d’un espai protegit. També creiem que seria necessari que els prats humits que es treballen i que envolten el perímetre de l’estany es deixin de treballar i es pugui permetre el seu desenvolupament natural, ja que això provocaria un augment de la biodiversitat considerable.
Una altra pràctica que ens preocupa molt és l’extracció d’aigua de l’estany. Fa uns anys es va instal·lar una màquina que n’extreu diàriament una quantitat important. Això fa que el nivell de l’aigua baixi i que, a més a més, en anys de sequera aquest nivell sigui encara més baix. Probablement costa apreciar aquest descens del nivell de l’aigua des de qualsevol moll de l’estany, però l’aiguamoll que es forma als prats humits de la zona oest ho certifica d’una manera clara. Els últims anys, aquests aiguamolls s’han assecat i el prat comença a ocupar el terreny que abans estava cobert per gairebé un pam d’aigua. Perilla un espai fantàstic per a molts macroinvertebrats i amfibis. També per a ocells.
Però sembla que el problema podria ser més gros. Ara es vol construir una bassa per incendis a pocs quilòmetres de l’estany, a Peramea. Peramea va ser una de les zones més afectades per l’incendi del passat 8 de març de l’any 2012. És per això, que ara es vol instal·lar una gran bassa al bell mig del Pla de Corts. L’aigua d’aquesta gran bassa s’extraurà de l’estany de Montcortès mitjançant un tub que connectarà l’estany amb la bassa. Aquest tub sembla que ja s’ha instal·lat. Si més no, s’ha foradat la totalitat del camí vell (antic camí transhumant, per cert) que va de Montcortès a Peramea, passant per les Masies d’Enjaume. Els veïns es queixen de la poca informació que els hi ha arribat sobre aquest tema i molts d’ells s’hi han mostrat en contra a causa de l’impacte que ja ha generat en l’entorn i el que podria generar encara.
Des del nostre punt de vista creiem que és absurd posar una bassa per incendis a una zona tant propera a un estany. En cas d’incendi forestal, els helicòpters de la zona oest del Baix Pallars es poden proveir de l’aigua de l’estany de Montcortès (tal i com van fer durant l’últim) que, amb helicòpter està a menys d’un minut. A més a més, alguns pagesos disposen de basses de reg ja construïdes que podrien fer un gran servei als dispositius aeris. A l’entorn del Pla de Corts s’hi troben fins a 4 grans basses en condicions. Una solució seria procurar tenir-les ben plenes durant les èpoques de més risc.
On realment cal una bassa és a la zona est. Allà si que queden desprotegits de recursos hídrics. És necessari aplicar el sentit comú i consensuar les decisions amb el territori, més encara en l’època actual de crisi i tenint en compte també, l’elevat deute de l’Ajuntament del Baix Pallars. No creem infraestructures innecessàries. Si s’han de fer, fem-les on és realment necessari.
Esperem ser escoltats. La natura no parla, però dóna senyals. El Baix Pallars estaria probablement dins el “Top-10” dels municipis catalans més rics en biodiversitat. Això és un atractiu, és un patrimoni que hem de conservar, que hem donar a conèixer, que hem de convertir en atractiu turístic… El Pallars Sobirà no només té dos parcs. Hi ha més. Una mica més al sud. A Peramea, a Montcortès, a Peracalç, a Pujol, a Gerri, a Cortscastell, a Buseu, a Baén, a Balestui, a Ancs, a Sarroca, a Sant Sebastía… Boumort, el Pla de Corts, Collegats, la Serra de Peracalç, l’estany, la Noguera… Natura i cultura s’acoblen. Tots ells formen el Baix Pallars. I tanta i tanta gent que mereix ser informada de les actuacions que s’estan duent a terme en el seu territori.
Nosaltres treballarem per al manteniment i millora de la biodiversitat d’aquest territori. Treballarem perquè la tradició i la cultura no caiguin en l’oblit i perquè tota la gent que durant tants anys ha conservat el paisatge i la natura d’una manera intrínseca sigui sempre recordada en senyal d’agraïment. Com hem dit al principi, avui reflexionem-hi.
Mirant cel i terra. 
