Càmeres web a nius d’ocells

15 04 2012

Hem viscut un hivern fred i sec, on les baixes temperatures i l’amenaça de sequera han estat presents en el nostre dia a dia. Ara, després d’unes bones pluges d’aigua beneïda per els nostres boscos, rius i camps tot reverdeix i comença aquella època fantàstica d’aparellament i cria dels més petits de la casa. Tot un esclat de vida. Molts animals busquen un cau on poder tenir les cries, i d’altres com els ocells, fan un niu. És d’això que us volem parlar. Gràcies a les noves tecnologies podem seguir aquesta fantàstica etapa dels ocells: la posta, la incubació, la sortida de l’ou, la criança i la volada. Un conjunt d’accions que ens permeten conèixer millor la seva biologia i alhora, gaudir de la seva part més dolça, més maternal i més íntima. Us adjuntem un seguit d’enllaços a càmeres web que us permetran ser partícips d’aquesta etapa tant important i meravellosa. Encara que els nius siguin de diversos llocs d’Europa, són espècies que podem trobar a Catalunya. Bona primavera, esperem que us agradi.

Anuncis




Centre de recuperació de fauna salvatge

4 02 2012

Avui us intentarem explicar què és un centre de recuperació de fauna salvatge amb aquest petit reportatge gravat a l’estació biològica el Canal Vell.

Esperem que us agradi!





Itinerari històric del Pla de corts

21 05 2011

Un dels principals reclams turístics del Pallars sobirà és l’itinerari històric del Pla de corts. És un itinerari senzill. Apta per fer en família amb una durada d’unes 3 hores. La ruta transcorre per tots els pobles de l’espai (Peramea, Cortscastell, Montcortès, Bretui i les Masies d’Enjaume). La varietat d’espècies presents i els diferents tipus d’ecosistemes fan del camí un espai emblemàtic de visita obligada a qualsevol visitant a terres Pallareses.

Ja varem parlar un dia del Pla de corts, però en aquell cas era una historieta viscuda a la zona on el protagonista ens narrava com es submergia en l’entorn. Mirant cel i terra no només està compromesa amb l’estudi i protecció de la fauna del Pla de corts sinó també amb el seu patrimoni cultural i artístic, del qual aquí us en fem un petit tast. Ara narrarem pas per pas les zones per on transcorre l’itinerari i les seves espècies més emblemàtiques.

 

 Inici de l’itinerari. Peramea (916 m.)

Sortint de la Plaça de l’Om i seguint la única carretera del poble arribem a una pista, situada a l’esquerra del traçat. Allà hi ha un planell que ens informa de les dades generals de la caminada. Si seguim la pista, arribarem a la font de Sant Cristòfol.

 

10 min. Font de Sant Cristòfol

Hi trobem tres piques, de les quals, la de més a l’esquerra és un sarcòfag. Tenim vistes precioses dels conreus, on podem veure a la perfecció la modelació del territori que ha sofert l’espai a causa de l’activitat agrícola i ramadera. Davant nostre, la preciosa Serra de Peracalç, popularment dita la Geganta Adormida.

 30 min. – 0,7 km. Cruïlla del dolmen de la Mosquera (896 m.)

El dolmen es tracta d’un monument megalític de caràcter funerari de l’edat de Bronze. Es pot visitar i tornar de nou a la cruïlla direcció Pujol. La pista acaba un cop arribem a la Creu de Terme. El paisatge canvia i es transforma en un alzinar preciós on el trànsit d’ocell amunt i avall es fa present.

 

45 min. – 1,8 km. Creu de Terme (914 m.)

La creu que divideix Peramea i Pujol és de l’any 1622. I té la imatge de Crist davant i la Mare de Déu darrere. Algunes fonts diuen que es tractava d’una creu romànica que posteriorment va ésser modificada. La Creu ens transporta a un camí de ferradura que, sota l’ombra d’un alzinar, ens trasllada a la carretera asfaltada de Pujol, amb l’opció de fer una visita a aquest bonic poble.

 

1 h – 2,6 km. Cruïlla de Pujol

Un cop hem arribat a la carretera asfaltada veiem un rètol que ens indica la continuació del camí direcció Cortscastell. Entrem altre cop a una pista on també s’hi practica la BTT. Les alzines cobreixen el camí altra vegada. Els veïns de Pujol les utilitzen per escalfar-se durant l’hivern, amb podes controlades i molt beneficioses per l’espai. No seria estrany observar un Cabirol o un Cèrvol, ja que són molt presents a la zona. La densitat d’ocells rapinyaires augmenta a causa de la proximitat amb la Geganta. Podem veure la Àguila Marcenca, el Milà reial, el Voltor comú…

 

1 h 20 min – 4 km Cortscastell (818 m.)

Arribem al petit poble de Cortscastell, situat sota una gran roca. Aquí hi dominen els espais oberts amb camps de conreu amb bosquines, arbres aïllats i solanes amb vegetació arbustiva. Hi podem observar gairebé tots els còrvids de la comarca ( el Gaig, la Gralla de bec vermell, la Garsa, la Cornella i el Corb), juntament amb el Tudó. La presència de lledoners i oliveres centenàries permet certa abundància en espècies com el Tord ala-roig i la Griva cerdana, en època hivernant, això si.

Cal sortir del poble per agafar un camí estret que poc a poc va guanyant alçada direcció Montcortès. És una de les parts més espectaculars del camí, caminant a través de fantàstiques rouredes, on hi podem observar diversos ocell insectívors (Mallerengues, Picasoques Blau, el Pit-roig, el Pinsà, el Tord comú, la Merla, diversos Mosquiters i Tallarols, l’Oriol, el Tudó, el Raspinell i el Rossinyol).

També podem detectar la presència de rapinyaires d’espais oberts que nidifiquen en arbres ( L’Àliga marcenca, l’Aligot, l’ Àguila calçada i el Milà reial). També podem observar diversos rastres de mamífers com els del Porc senglar i el Cabirol.


 L’ Església de Santa Anna

És un edifici d’una sola nau de planta rectangular, molt senzilla, que fou construïda al segle XII però que ha sofert nombroses modificacions. Actualment es pot visitar però sense fer gaire soroll, primer per respecte al temple i segon per la parella d’Oreneta vulgar que hi cria cada any. El grup cultural Lo Vent de Port, va aconseguir que s’hi fes una petita restauració, la qual ha ajudat a que no es perdi aquest patrimoni natural del Pla de Corts.

2h – 6,2 km. Montcortès (1.050 m.)

 El camí per arribar a Montcortès és una de les coses més boniques que tenim. Una fantàstica roureda dóna verdor i ombra durant la passejada, i un petit rierol que ens trobarem dues vegades, dóna la frescor i l’aigua necessària per els animals de la zona. També podrem observar arbres centenaris que han donat tanta vida als pagesos i al paisatge. Transitarem per un camí on un mur de roques el ressegueix constantment. A la nostra esquerra i dreta hi trobarem alguns bancals no treballats, fruit de l’abandó de l’activitat agrícola i ramadera. A l’horitzó veiem el poble de Montcortès. Ara amb meravelloses vistes de la Serra de Peracalç algun rapinyaire pot alegrar-nos la jornada si estem atents al cel. Precisament per aquesta zona s’hi ha observat Marcenca, Milà reial, Calçada i fins i tot, la gran Àliga Daurada.

A Montcortès podem descansar i veure aigua a la font del poble. Un cop ens haguem refrescat, ens tornem a posar en marxa per anar fins a l’estany.  Haurem de caminar uns 200 metres per asfalt en direcció oest fins a una esplanada, al costat de la carretera on es divisa ja l’estany.

L’Estany de Montcortès

 Aquesta petita zona paradisíaca està inclosa dins el Pla d’espais d’interès natural de Catalunya pels valors naturals que conserva. És d’origen càrstic i una de les poques mostres de zona lacustre natural que existeix al Prepirineu.  Té una fondària d’uns 30 metres d’alçada i la seva font d’alimentació és una corrent d’aigua subterrània. L’envolta un bell canyissar on hi crien alguns ocells aquàtics com l’Ànec coll-verd o el Cabusset.

L’estany també destaca per la seva capacitat d’atracció a diverses aus en migració. Durant el viatge de la tardor i inicis de primavera, moltes baixen al llac per descansar i recuperar forces. D’aquestes espècies migrants en podem destacar: el Morell cap-roig, el Morell de plomall, l’Ànec cullerot, el Xarxet comú, el Xarrasclet, la Cigonya, nombrosos limícoles (Becadells i Territs entre d’altres) i també s’ha observat el rar i exòtic Ànec mandarí en una de les poques citacions a Catalunya d’aquesta anàtida. Per el Pla de corts, l’estany de Montcortès és un robí dins un cofre de monedes d’or.

2 h 30 min – 7,6 km. Bretui (1072 m.)

 Ara tornarem fins el poble de Montcortès i seguirem carretera avall. Podem gaudir de vistes precioses de la Geganta i destacar altra vegada la importància que té el sector primari a la zona. Arribem fins una senyal que ens indica la continuació del camí cap a la Masia d’Enjaume i Peramea. Caminarem per un camí de ferradura, on anys enrere hi transitaven els traginers de la Vall Fosca per anar a buscar sal a Gerri. El camí queda tallat per la carretera asfaltada, però seguint uns 100 metres es torna a trobar a l’esquerra. Es descendeix fins la Masia, una bonica casa de pagès que senyoreja sobre la plana. Passem per la font i l’abeurador de la Masia, un gran refugi d’amfibis, i seguint pel mateix camí hi trobem una bifurcació que ens indica si volem continuar fins a Peramea o anar al poble de Balestui. Seguim la ruta establerta i anem fins a Peramea. L’estret camí de ferradura que transita per la vora dels prats ens fa passar desapercebuts i fruit d’aquesta sort podem observar l’Oriol, l’Abellerol, l’Aligot, l’Aufrany, i per què no, sorprendre alguna Guineu.

3 h 30 min – 10,3 km. Peramea (880 m)

 Ara ja som a la nostra fita. Ja hem acabat l’itinerari. Ara podem fer una volta per  Peramea i gaudir de la seva gent, dinar al bar el Casalet, on estarem com a casa, i després descansar sota l’ombra de la gran Oma de la Plaça.

Heu pogut comprovar que en aquest article no es dóna especial èmfasi a la fauna que podem trobar durant l’itinerari. Penseu que si ho féssim, podríem escriure i no parar mai. Hem volgut fer-vos un petit tast on cadascú amb l’ajut de la seva imaginació podrà fer-se una idea de la caminada. Un dels missatges que us hem volgut transmetre durant la lectura és que el món no només el constitueixen les grans selves amazòniques ni els grans parcs canadencs, sinó també moltes i moltes zones naturals petites que no s’els dóna la importància que es mereixen i que darrere d’elles s’hi amaga un tresor enorme, el qual hi han viscut generacions i generacions i s’hi ha desenvolupat una cultura i una història que ningú podrà negar mai.





Menjadora d’ocells

12 03 2011





Zona natural de Cal Tet i ca l’Arana

1 01 2011

El dissabte 28 de novembre, vam visitar els Espais Naturals de Cal Tet i ca l’Arana. Una de les zones del Delta del Llobregat. Va ser una sortida molt especial. Ens va acompanyar el nostre tiet Joan. Aprofitant aquesta afició que compartim i que està passant un dies amb la família, no el volíem deixar marxar sense anar a veure ocells. Des d’aquí, mil gràcies.

Era el primer cop que visitàvem aquesta zona del Delta, ens va agradar molt. Feia un vent gèlid. El fred d’hivern havia arribat precisament aquest dia. El nostre objectiu era gaudir de l’espai i passar un bon matí junts observant ocells.  Esperem que gaudiu d’aquest viatge…

Ràpidament ens vam posar en marxa. No teníem pressa, només teníem ganes, moltes ganes. Els camins estaven en molt bon estat. Recomanat per tots els públics.Plantes i arbres típics de zones de ribera ens acompanyava durant tot el matí. El canyís, canutella, canyavera, canya-xiula, canyet, mireu de quantes maneres es pot anomenar una sola planta de la família de les gramínies en la bonica i rica llengua catalana. Deixo a les vostres mans l’elecció del nom per aquesta planta, jo només us dic que ocupava grans masses. Vora petits estanys,per les zones de depuració d’aigua, per la vora dels camins… Refugi de molts ocells, també lloc de cria i de vigilància, ho comentàvem a l’article del Besós amb el Blauet.

Havíem anat fent camí. Alguna Fotja, Polla d’aigua i bonic paisatge tocant la indústria barcelonina amb un avió cada 2 minuts passant a 500 metres de nosaltres, arribàvem a l’aguait del Sabogal. No hem cansaré de repetir mai l’emoció que sentim a l’obrir aquella porta. Des de fora tot és fusta i no saps què et trobaràs allà darrere. Sempre, hi hagi el que hi hagi, és molt espectacular. Aquest cop la natura tampoc ens va fallar. En una gran illa que hi havia al mig de l’estany de Cal Tet, hi havia fins a 72 Fredelugues. Un ocell preciós que ocupa les nostres terres quan arriba el fred. També hi havia un Flamenc. Si, un Flamenc. No cal anar als safaris africans ni a Sud-amèrica per veure’n! Era un immadur. Vull dir que era un jovenet que encara no tenia el plomatge d’adult. Dintre el món dels ocells, encara era menor d’edat. Dormia plàcidament amagant el seu gran bec i el seu coll llarg entre les plomes. Per passar-ne via, us dic que també vam veure catorze Bernats pescaire, uns pescadors de colors grisos, blancs, i blaus. Dos Martinets blancs. Uns 26 Xarxets aproximadament i una Arpella vulgar, un fantàstic ocell de rapinya típic de zones aquàtiques.

Seguíem fent camí. Vam travessar una pineda amb un valor molt gran. Ja que són úniques al litoral català. Una gran quantitat de caixes refugi per Ratpenats omplien els suports dels miradors de fusta. Ara ja dormen, però esperem tornar a sentir els seus xiscles aquest estiu, senyal que estan menjant una bona quantitat d’insectes que no hem picaran durant la nit…

Per últim, l’aguait de Cal Tet. Allà per ens trobem un grup d’uns 200 Corbs marins, negres amb el bec groc, res a veure amb el Corb que tots coneixem. Un d’ells per això, estava anellat. L’anella era de Dinamarca. Per tant l’ocell, provenia d’aquest país. Juntament amb aquests, hi havia els ocells més representatius dels aiguamolls catalans, com són els Ànecs collverd, els Xarxets, els Bernats, el Cabusset, un gran nombre d’ocells d’aquí que intentaven combatre el fred d’aquell dia menjant-se tot tipus de peix.

M’agradaria que ens quedéssim, no amb els ocells, sinó amb la seva riquesa, no amb els aguait i el paisatge, sinó amb la zona on està: al mig de les indústries de la capital. Espero que en trèieu la conclusió de que a tot arreu podem gaudir d’aquesta fantàstica Creació, ja que la natura és present on menys t’ho esperes i tot i la seva bellesa, riquesa i importància de cara a moltes aus d’Europa, encara s’ha de lluitar dia a dia per la seva protecció.  Salut!





La tardor al Pla de corts

9 11 2010

La tardor ja es fa present amb els colors dels arbres, els seus fruits, les seves tradicions, la caiguda de les fulles… Ara mateix no tinc paraules per descriure aquesta màgica estació. Podríem dir que és un desprendiment d’energia que fa la natura després dels gran esforços fets durant la primavera i l’estiu. La entrada amb zel de molts animals, la reproducció, les noves fulles dels arbres, els fruits i aquella cosa tan bella que anomenem floració. Un seguit de coses fantàstiques que transcorren durant una meitat de l’any. Un esclat de vida!

Després d’això, arriba la tardor. Un temps de pau i tranquilitat, on poc a poc els arbres desprenen les fulles que els han acompanyat durant una gran primavera i un càlid estiu.Una tardor on els ocells, els peixos, els insectes i els mamífers caminen tranquils, sense córrer amunt i avall buscant menjar per a les cries, sense buscar aigua fresca per combatre la calor…Tot poc a poc, pas a pas, sense atabalar-se: uns canvien el plomatge i altres el pèl. S’alimenten d’aquells fruits que troben per terra plens d’energia per combatre, el encara llunyà, fred hivernal. La fauna salvatge es dedica a descansar, a ser ells mateixos, a marcar territori…excepte un, el Cèrvol. Que entra en zel amb un gran espectacle de la natura.

I el Pla de corts també entra a la tardor. Són espectaculars els tons grocs, taronjes, verds i marrons de les muntanyes. Dels metres i metres de catifa que provoca la natura als boscos caducifolis, on els arbres no es poden permetre el luxe de lluir fulles tot l’any. I la gran quantitat de glans que hi ha per terra amb dues finalitats: alimentar qualsevol ocell o mamífer, o fer nèixer un nou roure o alzina.

I no podem parlar de la tardor sense anomenar el principal protagonista: el bolet. Un aparell esporífer de diversos tipus de fongs que van per sota terra alimentant-se d’aquelles fulles seques que han deixat el arbres. Una escombra natural per entendrens… Un aparell esporífer? Si. Sota terra tenim uns fongs que fan la feina corresponent. Un cop han descomposat les fulles i altres vegetals sense vida, han de reproduir-se. I per això tenim el bolet, un aparell que surt a l’exterior i és l’encarregat d’alliberar les espores que faran néixer més fongs i per tant, més bolets.

Vull destacar en aquest article referent a la tardor, la gran quantitat de fringílids que s’apleguen. Els fringílids són una família d’ocells que es nodreixen principalment de gra. Entre ells hi ha el verdum, el gafarró, el pinsà, i el conegut per tots, el pardal. Aquets ocells resideixen a les terres catalanes i al Pla de Corts durant tot l’any, però a la tardor s’eleva exageradament la seva població. Sobretot la de pinsans, on és molt comú veure diversos exemplars volant amunt i avall en grup. També hem vist un  gran augment de la població del gaig, l’ocell que describíem a l’últim article. Segurament per la gran quantitat de glans, el seu aliment principal en aquesta època. Aquest augment de la població el provoca l’arribada de molts ocells del nord d’Europa que vénen a pasar un hivern més càlid.

I això és tot amics. Esperem que després de llegir aquest article veiem la tardor com una estació diferent on la natura fa el gran canvi de l’any per després oferir-nos una fantàstica primavera. Moltes persones només surten al camp en aquesta època amb un sol objectiu, els bolets. Intentem a partir d’ara pensar on som i amb qui hem de conviure aquell espai. Per tant protegim-lo i fem que les generacions futures també puguin gaudir-ne. Que sigueu feliços! Una abraçada amics, salut!





Un diumenge per la Conca del Besós.

29 10 2010

Blauet

Diumenge passat dia 24 d’Octubre vam poder gaudir d’un dia fantàstic per la Conca del Besós. Concretament al Riu Tenes, un afluent d’aquest, en el seu pas per Bigues i Riells. Per què precisament allà? La resposta és senzilla, amics. Ens en vam assebentar gràcies a les xarxes socials. Ho organitzava el GOT-Grup d’Ornitologia del Tenes-. Era un dia dedicat a la difusió de la natura i d’aquell espai i també per fer-se conèixer a la gent del poble o voltants. L’horari d’activitats era el següent: A les 9:00 hi havia una sortida per la llera del riu. L’objectiu era observar els ocells més significatius i anar explicant les seves característiques. A partir de les onze començava la part més interesant del dia: una sessió d’anellament. Seguidament uns tallers de caixes niu (ocells i ratpenats) i de menjadores. I ja per acabar un petit refrigeri per tots els assistents. Després d’aquesta introducció, aquí teniu la crònica d’aquell dia:

Vam arribar al Parc de la Reclosa. Allà hi havia el punt de trobada. Una zona plana per gaudir d’unes migdiades segurament molt agradables, al costat del riu i amb un fantàstic bosc de ribera entre nosaltres.Un cop units al grup ens vam presentar al guia. La gent del GOT,  entrenyable. Ens va faltar temps per treure els prismàtics com per sentir el primer Gaig del dia. Tons negres i grisos amb un carpó blanc. Als costats de cada ala té unes taques blaves precioses que el fan d’allò més bonic. Un fantàstic ocell forestal de la família dels Còrvids (Corbs, Gralles, Garses…) S’alimenta d’insectes i llargandaixos, d’ous, de cucs i de glans. Si, de glans. Ell és el responsable de què tinguem uns magnífics boscos mediterrianis farcits de roures i alzines. Ja que moltes vegades escarva dipòsits de glans per si arriben èpoques d’escassetat d’aliment. En fa uns quants i si se n’oblida…ja tenim alzines i roures joves. Què fantàstica és la natura amics!

El camí era constantment per bosc de ribera. Molt ben conservat dins de la zona metropolitana on es troba. Crueixen les fulles seques de terra al nostre pas. I és que els arbres de ribera es poden permetre el luxe de ser arbres caducifolis, arbres que els hi cau la fulla, per la seva proximitat a l’aigua, la seva font d’alimentació juntament amb el diòxid de carboni. Deixem aquest petit apunt de Botànica per parlar del Pit-roig. Just pasar per sobre el pont que travessa el riu, un mascle d’Erithacus rubecula,com l’anomenen els científics, marcava territori. El seu cant recorda el so que produeixen un parell de pedres al topar una amb l’altre.Ell jeia sobre uns esbarzers fent el seu concert mentre nosaltres l’observavem. Un plomatge grisos sota el pit, una lleujera capa de marró clar que el vesteix com amb una capa i no ens podem deixar el seu inconfussible pit roig color carbassa. Un ocell d’allò més simpàtic.

La sortida arribava a la fi. També vam poder tenir la sort de parlar amb experts del tema i compartir experiències. Pardals, Mallerengues, Estornells, alguna Merla i grup de Tudons. Aquets eren alguns ocells més vistos durant la sortida. Una hora i mitja després arribàvem de nou, al punt de partida. Després de contemplar una petita exposició sobre caixes niu començava la sessió d’anellament. Vam anellar dos Merles, una parelleta. Dos Tallarols de casquet. Un Mosquiter comú: pesava 6,4 grams(menys que un sobret de sucre) i pot arribar a fer trajectes del nord d’Europa a l’Àfrica. I dos Blauets, també una parelleta. El Blauet: és un dels ocells amb la coloració més vistosa de l’avifauna catalana. Unes plomes blau fort i brillants l’aixopluguen l’esquena, i unes altres taronjes i vistoses cobreixen el seu pit.Té un bec llarg i prim.L’utilitza com arpó a l’hora de llançar-se com un llampec a l’aigua a caçar els petits peixos del riu que guaita des de un tros de canya o branca de l’arbre. Aquest és bàsicament el seu aliment. És un ocell bioindicador. La presència del Blauet a qualsevol riu indica que l’estat d’aquest és perfecte.

Després d’aquesta interessant sessió d’anellament va venir el taller de caixes niu on vam poder montar una per a Ratpenats. Ja us informarem dels seus resultats. I també vam gaudir de converses amb els anelladors i membres del GOT. Un dia fantàstic i de desconnexió fent el que més ens agrada. I també volem donar les gràcies de tot cor als pares per portar-nos-hi. I gràcies a vosaltres per seguir-nos sempre i per aquestes 8.000 visites. Gaudiu de la tardor amics, gaudiu del nostre planeta! Salut i bona castanyada!