Catalunya, un país de voltors.

Catalunya és un país de boscos i serralades.  És un país de grans mamífers, d’amfibis i de rèptils, però des de fa pocs anys, Catalunya també és un país de voltors. L’any 2007 es van alliberar els primers exemplars de voltor negre a la muntanya d’Alinyà, la qual cosa significà la presència en territori català de les quatre espècies d’aus carronyaires (necròfagues) presents a Europa. Un fet únic en tot el continent.

El voltor comú (Gyps fulvus), el voltor negre (Aegypius monachus), l’aufrany (Neophron percnopterus) i el trencalòs (Gypaetus barbatus) formen aquest quartet meravellós i delicat que s’ha de conservar. El Prepirineu i el Pirineu són casa seva, tot i que algunes d’aquestes espècies es poden observar en altres llocs de la Catalunya interior i als Ports de Tortosa (és el cas del voltor comú i l’aufrany, especialment).

S’alimenten de carronya, d’animals morts. Fan una funció higiènica molt important, de descomposició de la matèria a les nostres muntanyes. Crien a les cingleres tranquiles i podrem reconèixer els seus nius per les nombroses taques blanques que s’observen a llarga distància. Són els seus excrements.

La natura és espectacular. Tot està pensat i tot té un procés i una funció diferent. En el cas dels voltors passa el mateix. L’aufrany acostuma a menjar les parts més toves de l’animal, òrgans principalment. El voltor negre es menja les parts més dures i amb el seu bec fort i afilat no hi ha pell que el resisteixi. El voltor comú pot menjar-se qualsevol part de l’animal, excepte els ossos. És un gran devorador. Finalment, quan els voltors han fet la feina, apareix el trencalòs amb un vol pausat i tranquil, elegant i cerimoniós. Ell no ha de patir, ningú li prendrà els ossos.

Avui, 1 de setembre, és el seu dia i des d’aquí voldríem fer aquest petit homenatge a aquests grans rapinyaires. Tots quatre es poden veure al Pla de Corts i a tot el municipi del Baix Pallars (Pallars Sobirà). Han estat moltes les hores resseguint els seus vols, controlant els seus nius i contemplant la seva silueta. Són tantes les experiències a explicar, qua no acabaríem mai. Que per molts anys puguem seguir veient aquestes quatre espècies alades, que les puguin veure els nostres fills i els nostres néts i que la societat actual els pugui reconèixer com a éssers bells i beneficiosos que són.

Us desitgem un vol etern companys!

——————————————————————————————-

Foto Voltor negre i voltor comú: Santi Martínez, fotògraf de Mirant cel i terra.

Foto Aufrany: http://www.ventanaabiertamyblog.wordpress.com

Foto Trencalòs: PhotoLogistics –  www.photo-logistics.com

Centre de recuperació de fauna salvatge

Avui us intentarem explicar què és un centre de recuperació de fauna salvatge amb aquest petit reportatge gravat a l’estació biològica el Canal Vell.

Esperem que us agradi!

Itinerari històric del Pla de corts

Un dels principals reclams turístics del Pallars sobirà és l’itinerari històric del Pla de corts. És un itinerari senzill. Apta per fer en família amb una durada d’unes 3 hores. La ruta transcorre per tots els pobles de l’espai (Peramea, Cortscastell, Montcortès, Bretui i les Masies d’Enjaume). La varietat d’espècies presents i els diferents tipus d’ecosistemes fan del camí un espai emblemàtic de visita obligada a qualsevol visitant a terres Pallareses.

Ja varem parlar un dia del Pla de corts, però en aquell cas era una historieta viscuda a la zona on el protagonista ens narrava com es submergia en l’entorn. Mirant cel i terra no només està compromesa amb l’estudi i protecció de la fauna del Pla de corts sinó també amb el seu patrimoni cultural i artístic, del qual aquí us en fem un petit tast. Ara narrarem pas per pas les zones per on transcorre l’itinerari i les seves espècies més emblemàtiques.

 

 Inici de l’itinerari. Peramea (916 m.)

Sortint de la Plaça de l’Om i seguint la única carretera del poble arribem a una pista, situada a l’esquerra del traçat. Allà hi ha un planell que ens informa de les dades generals de la caminada. Si seguim la pista, arribarem a la font de Sant Cristòfol.

 

10 min. Font de Sant Cristòfol

Hi trobem tres piques, de les quals, la de més a l’esquerra és un sarcòfag. Tenim vistes precioses dels conreus, on podem veure a la perfecció la modelació del territori que ha sofert l’espai a causa de l’activitat agrícola i ramadera. Davant nostre, la preciosa Serra de Peracalç, popularment dita la Geganta Adormida.

 30 min. – 0,7 km. Cruïlla del dolmen de la Mosquera (896 m.)

El dolmen es tracta d’un monument megalític de caràcter funerari de l’edat de Bronze. Es pot visitar i tornar de nou a la cruïlla direcció Pujol. La pista acaba un cop arribem a la Creu de Terme. El paisatge canvia i es transforma en un alzinar preciós on el trànsit d’ocell amunt i avall es fa present.

 

45 min. – 1,8 km. Creu de Terme (914 m.)

La creu que divideix Peramea i Pujol és de l’any 1622. I té la imatge de Crist davant i la Mare de Déu darrere. Algunes fonts diuen que es tractava d’una creu romànica que posteriorment va ésser modificada. La Creu ens transporta a un camí de ferradura que, sota l’ombra d’un alzinar, ens trasllada a la carretera asfaltada de Pujol, amb l’opció de fer una visita a aquest bonic poble.

 

1 h – 2,6 km. Cruïlla de Pujol

Un cop hem arribat a la carretera asfaltada veiem un rètol que ens indica la continuació del camí direcció Cortscastell. Entrem altre cop a una pista on també s’hi practica la BTT. Les alzines cobreixen el camí altra vegada. Els veïns de Pujol les utilitzen per escalfar-se durant l’hivern, amb podes controlades i molt beneficioses per l’espai. No seria estrany observar un Cabirol o un Cèrvol, ja que són molt presents a la zona. La densitat d’ocells rapinyaires augmenta a causa de la proximitat amb la Geganta. Podem veure la Àguila Marcenca, el Milà reial, el Voltor comú…

 

1 h 20 min – 4 km Cortscastell (818 m.)

Arribem al petit poble de Cortscastell, situat sota una gran roca. Aquí hi dominen els espais oberts amb camps de conreu amb bosquines, arbres aïllats i solanes amb vegetació arbustiva. Hi podem observar gairebé tots els còrvids de la comarca ( el Gaig, la Gralla de bec vermell, la Garsa, la Cornella i el Corb), juntament amb el Tudó. La presència de lledoners i oliveres centenàries permet certa abundància en espècies com el Tord ala-roig i la Griva cerdana, en època hivernant, això si.

Cal sortir del poble per agafar un camí estret que poc a poc va guanyant alçada direcció Montcortès. És una de les parts més espectaculars del camí, caminant a través de fantàstiques rouredes, on hi podem observar diversos ocell insectívors (Mallerengues, Picasoques Blau, el Pit-roig, el Pinsà, el Tord comú, la Merla, diversos Mosquiters i Tallarols, l’Oriol, el Tudó, el Raspinell i el Rossinyol).

També podem detectar la presència de rapinyaires d’espais oberts que nidifiquen en arbres ( L’Àliga marcenca, l’Aligot, l’ Àguila calçada i el Milà reial). També podem observar diversos rastres de mamífers com els del Porc senglar i el Cabirol.

 L’ Església de Santa Anna

És un edifici d’una sola nau de planta rectangular, molt senzilla, que fou construïda al segle XII però que ha sofert nombroses modificacions. Actualment es pot visitar però sense fer gaire soroll, primer per respecte al temple i segon per la parella d’Oreneta vulgar que hi cria cada any. El grup cultural Lo Vent de Port, va aconseguir que s’hi fes una petita restauració, la qual ha ajudat a que no es perdi aquest patrimoni natural del Pla de Corts.

2h – 6,2 km. Montcortès (1.050 m.)

 El camí per arribar a Montcortès és una de les coses més boniques que tenim. Una fantàstica roureda dóna verdor i ombra durant la passejada, i un petit rierol que ens trobarem dues vegades, dóna la frescor i l’aigua necessària per els animals de la zona. També podrem observar arbres centenaris que han donat tanta vida als pagesos i al paisatge. Transitarem per un camí on un mur de roques el ressegueix constantment. A la nostra esquerra i dreta hi trobarem alguns bancals no treballats, fruit de l’abandó de l’activitat agrícola i ramadera. A l’horitzó veiem el poble de Montcortès. Ara amb meravelloses vistes de la Serra de Peracalç algun rapinyaire pot alegrar-nos la jornada si estem atents al cel. Precisament per aquesta zona s’hi ha observat Marcenca, Milà reial, Calçada i fins i tot, la gran Àliga Daurada.

A Montcortès podem descansar i veure aigua a la font del poble. Un cop ens haguem refrescat, ens tornem a posar en marxa per anar fins a l’estany.  Haurem de caminar uns 200 metres per asfalt en direcció oest fins a una esplanada, al costat de la carretera on es divisa ja l’estany.

L’Estany de Montcortès

 Aquesta petita zona paradisíaca està inclosa dins el Pla d’espais d’interès natural de Catalunya pels valors naturals que conserva. És d’origen càrstic i una de les poques mostres de zona lacustre natural que existeix al Prepirineu.  Té una fondària d’uns 30 metres d’alçada i la seva font d’alimentació és una corrent d’aigua subterrània. L’envolta un bell canyissar on hi crien alguns ocells aquàtics com l’Ànec coll-verd o el Cabusset.

L’estany també destaca per la seva capacitat d’atracció a diverses aus en migració. Durant el viatge de la tardor i inicis de primavera, moltes baixen al llac per descansar i recuperar forces. D’aquestes espècies migrants en podem destacar: el Morell cap-roig, el Morell de plomall, l’Ànec cullerot, el Xarxet comú, el Xarrasclet, la Cigonya, nombrosos limícoles (Becadells i Territs entre d’altres) i també s’ha observat el rar i exòtic Ànec mandarí en una de les poques citacions a Catalunya d’aquesta anàtida. Per el Pla de corts, l’estany de Montcortès és un robí dins un cofre de monedes d’or.

2 h 30 min – 7,6 km. Bretui (1072 m.)

 Ara tornarem fins el poble de Montcortès i seguirem carretera avall. Podem gaudir de vistes precioses de la Geganta i destacar altra vegada la importància que té el sector primari a la zona. Arribem fins una senyal que ens indica la continuació del camí cap a la Masia d’Enjaume i Peramea. Caminarem per un camí de ferradura, on anys enrere hi transitaven els traginers de la Vall Fosca per anar a buscar sal a Gerri. El camí queda tallat per la carretera asfaltada, però seguint uns 100 metres es torna a trobar a l’esquerra. Es descendeix fins la Masia, una bonica casa de pagès que senyoreja sobre la plana. Passem per la font i l’abeurador de la Masia, un gran refugi d’amfibis, i seguint pel mateix camí hi trobem una bifurcació que ens indica si volem continuar fins a Peramea o anar al poble de Balestui. Seguim la ruta establerta i anem fins a Peramea. L’estret camí de ferradura que transita per la vora dels prats ens fa passar desapercebuts i fruit d’aquesta sort podem observar l’Oriol, l’Abellerol, l’Aligot, l’Aufrany, i per què no, sorprendre alguna Guineu.

3 h 30 min – 10,3 km. Peramea (880 m)

 Ara ja som a la nostra fita. Ja hem acabat l’itinerari. Ara podem fer una volta per  Peramea i gaudir de la seva gent, dinar al bar el Casalet, on estarem com a casa, i després descansar sota l’ombra de la gran Oma de la Plaça.

Heu pogut comprovar que en aquest article no es dóna especial èmfasi a la fauna que podem trobar durant l’itinerari. Penseu que si ho féssim, podríem escriure i no parar mai. Hem volgut fer-vos un petit tast on cadascú amb l’ajut de la seva imaginació podrà fer-se una idea de la caminada. Un dels missatges que us hem volgut transmetre durant la lectura és que el món no només el constitueixen les grans selves amazòniques ni els grans parcs canadencs, sinó també moltes i moltes zones naturals petites que no s’els dóna la importància que es mereixen i que darrere d’elles s’hi amaga un tresor enorme, el qual hi han viscut generacions i generacions i s’hi ha desenvolupat una cultura i una història que ningú podrà negar mai.

La Geganta adormida: Segona part

Després d’aquesta experiència tan forta, de passar a tenir un segon de por i uns moments de glòria, ens decidíem per observar tranquil·lament cada voltor. El seu coll llarg i blanc i una corona de plomes l’embolcallava. D’aquí el nom de “Buitre Leonado”en llengua castellana. El seu bec gran i fort capaç d’esquinçar el que sigui, els seus ulls grossos i de mirada penetrant. Unes ales de gairebé tres metres que el fan amo i senyor de les muntanyes. Unes plomes fosques i aerodinàmiques, combinen els negres i marrons. I una cua curta que utilitza com a timó per fer meravelles a l’aire. El seguim observant i les corrents d’aire calent el fan surar com si els seus 7 kilos de pes i la seva gran envergadura no signifiquessin res per a les forces de la natura. El seu vol és constant i planeja formant cercles al cel. Quantes coses podem arribar a veure, sentir i disfrutar d’un voltor , ara tan comú als Pirineus. A vegades podem observar estols de 100, 200 o fins i tot, de 300 exemplars. Fantàstic!

Un cop apuntem les dades tretes sobre el voltor observat, seguim controlant cada racó.Ep!  Ens ha faltat temps per tancar la llibreta perquè de l’interior d’un bosc de pi blanc sortís un altre membre de la monarquia de les aus rapinyaires. L’astor, el rei del bosc.Un rapinyaire forestal amagadís. Amb una capacitat de reacció innata pot esquivar qualsevol parany que surt al seu pas. Però al Pla de Corts tenim la sort de veure’l força sovint. Caça des de Conills, fins a Garses, Perdius, Tudons, i Mallerengues. És l’espècie dominant a la cadena alimentària del bosc mediterrani. Més petit que un falcó, amb les ales més arrodonides i en el vol l’identificarem per les ratlles negres horitzontals del pit.

Un Xoriguer ens apareix a una zona d’espais oberts.  És molt comú i està molt estès per la Geganta i tot el Pla de Corts en general. Busca petits rosegadors i insectes de gran tamany pels prats. El sol ja pica amb força i els voltors ja han anat marxant, tot hi així, sempre en veus algun que mareja la perdiu (mai millor dit!). Se’ns apareix algun milà reial, que cria a Montcortès, més tard una àguila marcenca que ens controla les serps i ja cap al final una fantàstica coral avifaunística. Una colònia d’abellerols volen cap a l’horitzó.

Una parella d’aufranys, dos voltors blancs discrets i amb regressió veiem a sobre nostre. Ara ja estan a l’Àfrica després del seu llarg viatge. I parlant de viatge, ja se’ns fa tard i hem de tornar a Peramea. Recollim, pleguem càmeres, agafem les deixalles, tanquem motxilles i comença la baixada. Vem viure un dia fantàstic. Hi hem dedicat dos articles. La Geganta donarà molt joc en un futur no gaire llunyà, n’estem segurs. I us convidem a que gaudiu d’un matí en família gaudint de la natura per aquesta serra tan bonica del Pla de corts, del nostre Pla de corts.

La Geganta adormida: Primera part

La  majoria de la gent ja ha començat la rutina, alguns la començaran en breu. Però a nosaltres encara ens queden coses per explicar d’aquest estiu fantàstic. Abans de tot volem agrair a tots els visitants que han entrat per veure el capítol 1. Gràcies a vosaltres hem arribat a les 7.000 visites i als 160 comentaris. Moltes gràcies a tots de tot cor, sense vosaltres això no tindria cap sentit. En aquest segon capítol ens agradaria explicar-vos com han anat les nostres visites al cim de la muntanya més important del Pla de Corts, la Geganta adormida. Estarà dividit en dos parts. Molts ja la coneixereu, molts segurament hi haureu pujat i d’altres no l’heu visita mai. En aquest capítol intentarem explicar-vos com és aquesta Geganta i les experiències que hem viscut aquest estiu en ella. Totes les experiències són reals. Aquí teniu la primera part:

Una de les singularitats del Pla de Corts és la seva varietat d’ecosistemes. La Geganta n’és un. Un de molt especial i estimat, on encara s’hi amaguen moltes coses. Pertany al poble de Peracalç on amb prou feines hi viuen 3 famílies. Les cames, la bicicleta i el cotxe són els tres mètodes de transport perfectes per arribar al poble. Si ens decidim pels dos primers haurem de matinar i sortir carregats d’energia. Amb cotxe és molt fàcil arribar ja que aquest estiu han arreglat el camí, o això és el que diuen perquè per molts ens l’han destrossat. Temes d’infraestructures a part, podem disfrutar d’unes vistes impressionants de l’Estany de Montcortès i del poble de Cabestany. Si tenim sort un bon grup de perdius pot aixecar-se d’un prat o arrencar a córrer davant nostre. La presència del Conill de bosc i la Perdiu ens indica la bona qualitat d’aquell ecosistema. Un dels pocs que encara conserva tota la cadena alimentària.

Un cop hem arribat al poble de Peracalç podem començar el camí. Passem pel mig d’un prat on no fa masses anys s’hi conreava blat i farratge. Un cop acaba comencem a transcorre per un bonic camí empedrat que en dos segons ens porta damunt la serra. Ja som a dalt. Portem 5 minuts d’excursió i ja podem gaudir d’un paisatge meravellós. Tot el Pla de Corts als nostres peus. A la nostra esquerra podem observar la Vall de boí i darrere nostre el pantà de Sant Antoni. Acabem de començar i els voltors i altres rapinyaires ens esperen. El camí no és gens complicat. Podem detectar ja la vegetació típica de la serra. D’entre la dura roca surten Arbustos, Espígol i Argelagues. En zones on hi ha més terra creixen alzines i en altres petites concentracions de Pi blanc. Xoriguers poden començar aparèixer. Suspesos a l’aire buscant rosegadors, o insectes de gran tamany. El camí continua i cada vegada estem més aprop. Ja som a l’última esplanada de la geganta, on abans hi havia conreu i ara hi ha quantitat d’arbustos i plantes aromàtiques que fan el paisatge més encantador. Alguns pins preciosos es dispersen per la zona i les Mallerengues aprofiten per fer delícies amb els seus fruits. Senyores i senyors, ja som als últims metres.

Una petita pujada de roca ens ha de portar al final. La pujes cansat, el cor et va a cent, no saps què veuràs ni què hi trobaràs. Arribes a dalt de tot i… amb tota l’alegria del món observes amb 3 segons de calma un Voltor que tens a 5 metros. S’acaba el temps i emprèn el vol. Fantàstic! Ja ets a dalt, busques un bon lloc on descansar i mentres observes un Voltor que planeja a pocs metres teu (cosa molt habitual a la serra) i tu, que estàs tan tranquil darrere una roca, detectes que aquest Voltor que planeja tan tranquil comença apropar-se. Però que fa? Et preguntes. Deixa anar les potes, es posa en posició d’aterrar i quan desde el darrere saps que es vol parar a la teva roca surts de sobte i l’ocell ha de fer una espectacular maniobra per poder canviar de sentit, el tens a un metro, no penses en res. Gairebé tres metros d’unes fantàstiques ales aerodinàmiques giren de manera perfecte davant teu, després de tot això pensaràs perquè no hem va tocar l’ala al girar, però l’emoció encara continua. El Voltor comú, el Gyps fulvus anomenat per la comunitat científica, va parar a dos metres nostres… Quan va marxar els tres germans es van mirar i ja s’ho van dir tot. En breu la segona part. Salut! Ah, i la foto és nostra!

Projecte Xoriguer: Vídeo i article.

Benvolguts lectors, l’equip de Mirant cel i terra, acompanyats del nostre gran amic i gran aficionat a les aus, l’Albert, hem viscut uns mesos fascinants. Estudiant una parella de Xoriguers que cria a Terrassa. Aquest mateix bloc, ja fa gairebé un any, els informava de la presència d’aquests petits rapinyaires a la ciutat. En aquest cas a la l’Hospital Mútua de Terrassa que per culpa d’accions humanes la parella de Xoriguers va haver de desplaçar-se. Tot hi així, gràcies a l’Albert, hem pogut trobar la seva nova casa i per tant, la seva nova zona de caça. Després en parlem.

L’espècie de Xoriguer que tenim a Terrassa és el més comú anomenat: Xoriguer comú (fàcil d’entendre), estès per tot Catalunya amb unes 8.000 parelles després de patir un gran xoc als anys 70, principis del 80. Ara per ara, el nombre de parelles va en augment, cosa que ens beneficia de plagues de petits rosegadors. Si hem permeteu, per poder conèixer millor el Xoriguer, us donaré unes dades perquè pugueu fer-vos una idea. Les ales i la cua són llargues, amb les quals se l’identifica moltes vegades per el moviment de l’aleta, en que es queda suspès a l’aire batent amb força les ales buscant alguna presa.

El mascle té el cap gris, amb uns bigotis negres i un dors color rogenc pigallat. La cua és grisa amb una franja negre a les puntes. La part, podríem dir del ventre, la té més clara, amb també petites pigues negres.
La femella és molt semblant al mascle però amb algunes diferències que si ens hi fixem, seran inconfusibles. Sense gris al cap i amb la cua més marró amb barres que l’atrevessen banda i banda i una mica gris al carpó, perquè ens entenguem, l’esquena.
També podem identificar el Xoriguer comú per el cant. El sentirem molt sovint fen un <ki-ki-ki>  que ens acompanyarà molt sovint mentres faci l’aleta.

La dieta del Xoiguer es basa en, majoritariament, petits rosegadors i insectes. I en casos extrems pot arribar fins i tot, a caçar perdius, coloms i si pasa molta gana alimentar-se de carronya. Com ja us explicava abans, aquest fantàstic rapinyaire viu en una zona de caça on hi té presa fàcil. El colom. Plomes, ales, ossos…tot això i més és el que hem trobat quan li feiem alguna visita. Val a dir que també hem trobat petites egagròpiles, les pilotetes de restes òssies que regurgiten, on podem comprovar quins micromamífers (rosegadors) ha menjat. Per tant, també hem pogut comprovar la gran capacitat d’adaptació del Xoriguer, que vagi on vagi…sempre sabrà què fer.

Esperem que amb aquest article i el vídeo, haguem aconseguit apropar-vos més a aquest petit rapinyaire i als ocells en general. Gràcies a totes per el vostre constant suport i fins la propera!

Vídeo de la sortida a el Centre de fauna salvatge La Coma.

Neix el primer exemplar de Voltor negre, desde feia 100 anys

Benvolguts lectors,

Fa pocs dies vam rebre aquesta impressionant notícia a través de un comunicat de premsa de l’Obra Social de Caixa Catalunya. És força interessant i podreu apendre força coses sobre aquest animal fantàstic. Amb aquesta notícia, Catalunya es converteix en l’únic lloc de tota europa on hi nidifiquen el Trencalòs, el Voltor comú, l’Aufrany i el Voltor Negre.

NEIX EL PRIMER POLL DE VOLTOR NEGRE AL PIRINEU

Barcelona, 3 de maig de 2010.- El passat diumenge 25 d’abril, va néixer a la Reserva Nacional de Boumort el primer poll de voltor negre del Pirineu. És un fet que no s’havia produït des de feia més 100 anys, quan els voltors negres van desaparèixer de la major part de la seva àrea europea de distribució. El poll és fill de dos exemplars de voltor negre alliberats l’any 2007, quan es va posar en marxa el Projecte de reintroducció del voltor negre a Catalunya.

Aquest projecte es va iniciar amb l’alliberament dels primers exemplars d’aquesta espècie, i actualment compta amb una població de 16 voltors negres que romanen habitualment dins de l’àrea de reintroducció (comarques del Pallars Jussà, el Pallars Sobirà i l’Alt Urgell), i que han format durant aquesta primavera tres parelles estables establertes a la zona, una de les quals ha dut a bon terme el cicle reproductor amb el naixement d’aquest primer poll pirinenc.

La recuperació demogràfica d’un ocell d’aquesta envergadura a banda i banda de la serralada del Pirineu ha estat possible gràcies a l’esforç d’entitats, organitzacions i, sobretot, les persones responsables de fer el seguiment del pla, que s’han abocat durant els dos darrers anys en la consecució d’un mateix objectiu: la reintroducció d’una espècie extinta en un passat recent, com és el cas del voltor negre.

Cal destacar que en aquests moments el Pirineu català esdevé l’única regió europea on coincideixen com a nidificants les quatre espècies de voltors del continent: trencalòs, voltor negre, aufrany i voltor comú, cosa que constitueix un valor afegit d’atracció per a l’ecosistema i per al desenvolupament sostenible de la zona. A més, també hi crien altres rapinyaires carronyaires com els milans reial i negre, amb la qual cosa la comunitat d’aquests ocells rapinyaires que s’alimenten d’animals morts (i contribueixen a controlar les malalties que afecten els ramats i altres espècies) és la més completa i biodiversa d’Europa.

Vídeo de la Setmana Santa’10-Els ocells al Pla de Corts

Setmana Santa 2010: Natura al Pla de Corts 1.

Dos dies després de l’arribada a Peramea, ja havíem pogut fer un petit tastet del que donaria de si la Setmana santa. Sortides a la ja coneguda roca de l’església, a les rouredes i alzinars del fons de la plana i al petit aiguamoll del Prat de comú. Aquestes eren les principals sortides matinals. Però per fi va arribar el dia 29, el dia que havíem de pujar a la nostra muntanya preferida, la més fantàstica de totes les muntanyes, la més bella de totes les muntanyes, la més màgica de totes les muntanyes… I mentres anàvem pensant en tots els seus racons, en els ocells que hi podíem trobar, en els records passats i en tantes i tantes coses, ja estàvem a Peracalç, el poble del punt de sortida.

De la pujada no cal destacar res, potser alguna Cotxa fumada que rondava per allà al mig, mostrant-nos la seva bonica cua vermella i fent salts de roca a roca. Algun “ti-ti-ti” de la Mallerenga carbonera també va sonar. I com no, va aparèixer el Xoriguer comú. Fantàstic ocell volador, petit…però molt astut.

I per fi, l’arribada. El Jan i l’Ignasi al capdavant, i com si res, passa un gran bitxo marró amb una mica de blanc als costats del cap. Agafem els prismàtics, enfoquem una mica, i els nostres ulls contemplen un fantàstic color daurat, uns ulls agressius que ho veuen tot i un bec que fa meravelles, la suma de tot això, la Àguila daurada. A partir d’aquesta bonica experiència, anàvem apareixent Voltors i voltors…tots comuns, cap de negre. Llàstima, però esperem veure’l algun dia. I estarem aquí per explicar-ho. No marxem del tema perquè els voltors seguien per allà. Amunt i avall, per sobre i per sota. Un no parar. Teníem mal a les cervicals i tot, això si, vam quedar ven morenots. Voltor per voltor, anar mirant, i esperant alguna sorpresa. Una sorpresa que no va trigar gaire a arribar. Una Arpella pàl.lida. Pàl.lida? Si, el nom de pàl·lida fa referencia al seu color, un gris pàl·lid, acompanyat de un blanc que cobreix el seu pit i negre a les puntes de les ales. Com si les hagués sucat a un pot de pintura.

Després, més Xoriguers, acompanyats de la constant presència dels Voltors. També va aparèixer un Milà reial. Un ocell maquíssim, amb colors grisos, negres i taronja fort, amb la cua forcada. Després del Milà era l’hora de la foto de grup. I el Jan segui amb un ull al cel. Quin ull mare meva! Va veure dos Aufranys. Cua triangular, pit blanc, ales blanques i negres amb el bec taronja. Segurament era la parella que volta per el Congost de Collegats.Ens han arribat a dir, que cria a la Geganta mateix. Atenció ara. Pleguem el telescopi, guardem els prismàtics i l’egagròpila que hem trobat. Els Voltors ja s’havien retirat i…va aparèixer el Trencalòs. El rei de les altes muntanyes, el rei del silenci i la solitud, amb els seus ulls  vermells i panxa tenyida de taronja. Les ales punxegudes i la cua triangular, igual que l’aufrany. Va ser genial. La cirereta del pastís. Esperem que hagueu gaudit una vegada més de les nostres experiències. Pròximament, un magnífic vídeo i les fotos.